CAP DE SETMANA A PRAGA

Divendres. Primer dia. La sortida. Hem suportat una setmana de vaga de transportistes. Avui 13 de juny, també de taxistes. Així que ens hem desplaçat a l’aeroport del Prat amb transport particular. Fa un dia rúfol i les previsions del temps indiquen que els núvols no ens abandonaran en tot el cap de setmana. Sembla que a estones el sol obrirà alguna escletxa i deixarà passar els seus raigs. Volem amb Clickair – tinc entès que aviat perdrà aquest nom per a fusionar-se amb Vueling. Espero que mantingui la reserva de seients, perquè és una petita comoditat per als passatgers que no tenim ganes de córrer per pujar a l’avió i trobar un lloc on sentir-nos bé. El vol té prevista la sortida a les 11,05.

L’avió s’enlaira puntualment i inicia un vol lleugerament bellugat a causa de la meteorologia o ... del pilot. Vaja aterratge que fa sobre la pista de l’aeroport Ruzyne de Praga!! Un cop recuperades les maletes – sempre tens por que hagin viatjat en un altre vol a qualsevol altre lloc del món mundial. Seguim els consells de la guia que vàrem comprar a Barcelona. Ens orientarà durant aquests dies. Adquirim a l’oficina municipal de transports públics un abonament que serveix per moure’s per Praga en metro o tramvia per l’import de 330 corones. Autobusos gairebé no es veuen, en canvi la xarxa de tramvies és mot àmplia. Hi ha abonaments per un dia, però nosaltres agafem el de 3 dies, així ja no ens haurem de preocupar per als bitllets de transport públic. Cal marcar el bitllet en el primer viatge i ja no ho hem de fer més els tres dies que serem a Praga. Pugem al bus urbà 119 que ens porta a l’estació de metro de Dejvická, línia A, a quatre parades de Muzeum, estació que dista del nostre hotel uns 7 o 8 minuts a peu. Amb el plànol de la ciutat a una mà i en l’altra, la maleta, ens adrecem al carrer Halkova – és una sort que el nom del carrer sigui tan fàcil de pronunciar, perquè hi ha cada nom que... L’hotel du el mateix nom que el carrer. Es troba en un barri força cèntric, però ja lleugerament apartat dels carrers més turístics. Com a referència és a prop del nou Ajuntament i, també, del Museu Narodni de ciències.

D’entrada no trobem l’hotel, tot i que som davant de la direcció indicada. Ens passa pel cap la idea que ens poden haver estafat a través de la xarxa. Devíem fer una cara d’angoixa, ja que de l’interior d’un edifici va sortir un home que va indicar-nos que allà hi havia l’hotel Halkova, que calia trucar el timbre perquè t’obrissin des de recepció. L’edifici té més l’aparença d’unes d’oficines de l’antic règim o, fins i tot, d’una finca de veïns, amb un vestíbul i una escala àmplia, de sostres alts i marbres a les parets que fan encara més ridícul l’ascensor fràgil i petit, un afegitó necessari per un hotel de quatre o cinc plantes. A primera vista creies que possiblement s’aturaria entre pis i pis. I gairebé va ser així el primer cop que vam utilitzar-lo. Després, faríem servir les escales.
L’estructura de tot l’edifici és més pròpia d’uns despatxos. A cada replà hi ha dos pisos i cada pis es distribueix en tres habitacions de formes irregulars, que han aprofitat les instal·lacions que ja hi havia. Una de les nostres habitacions tenia un lavabo amb dutxa i un altre lavabo amb vàter i un rentamans – curiosament, aquest no tenia connectat el tub de desaiguar. Això sí, a tots els racons hi havia connexions per a telèfon i molts endolls, la qual cosa confirmava la sospita que abans havia estat una oficina. Un cop situats, varem endrapar en un tres i no res els entrepans que portàvem de Barcelona. Ara, a quarts de quatre de la tarda, ja estàvem en disposició de tenir el nostre primer contacte amb la ciutat de Praga.
Càmera fotogràfica, plànol i guia de la ciutat, sabates còmodes i ganes de passejar. Ens dirigim, com a referència, al Museu Narodni, des d’un descendeix un ampli passeig i plaça, Václavske Námesti, presidida per la gegantina estàtua eqüestre del rei Wenceslau, punt de trobada i de cita per a molts persones i grups, com una mena de Corte Inglés a la Plaça de Catalunya o de Font de Canaletes a les Rambles. Es tracta d’un lloc on els txecs es reuneixen per les grans ocasions: l’any 1918 per proclamar la República Txeca; l’any 1939 hi van viure l’entrada dels alemanys; l’any 1945 el final de la 2a Guerra Mundial; l’any 1968, el final de la Primavera de Praga; i, l’any 1989, el canvi de règim. És tracta d’un passeig, no excessivament llarg, amb edificis nobles i aristocràtics – l’hotel Europa, l’antic banc de Moràvia, l’hotel Ambassador i el Jalta, d’estil soviètic,- on s’ubiquen magatzems i botigues de noms coneguts. Darrere d’unes façanes que demanen un rentat de cara, intuïm les traces d’un bulevard esplèndid, de la ciutat que alguns van anomenar el París centreeuropeu. Ens criden l’atenció els tramvies que recorren la ciutat, els cables, les vies, la gent pujant i baixant, els quioscs de diaris i de tota mena d’andròmines – no tantes com els quioscs de les ciutats gregues, autèntics basars on hi trobes de tot en qualsevol hora del dia o de la nit. Recordo la Barcelona de la meva infantesa amb tramvies, “troles” (autobusos elèctrics semblants als tramvies, però sense vies)... després la modernitat el va fer desaparèixer i només ens va deixar el mític tramvia blau del Tibidabo. Amb el Fòrum va renéixer el tramvia i sorgiren les polèmiques: tramvia sí o tramvia no; els perill que representava per als vianants i els automobilistes... Avui cal que tot sigui segur més segur, més còmode, més ... i més de tot. Insbruck, Burdeus, Praga conserven el tramvia i conviuen amb altres mitjans de transports i han sabut trobar-ne l’equilibri i així mantenir aquest aspecte retro i romàntic que ofereix aquest mitjà de transport, al meu entendre. Com un homenatge , enmig del passeig hi ha el cafè Tramvaj ubicada dins dos vagons de tramvia –també té una terrassa a fora. Hi pugem, és agradable fer-hi un cafè i recordar vells temps ... a més serà un moment de descans per a les nostres cames.

Volem arribar al Pont de Carles i ens deixem arrossegar per la gent a través de carrerons estrets, que en moltes de les seves portalades ens mostren galeries o pasáz –passatges- comercials i jardins interiors que sovint acullen restaurants i petits teatres.

Els carrers i les voreres són de llambordes que ens deixen els peus baldats! Per tot arreu trobes esglésies i sembla que la gent és més fidel que a casa nostra. La decoració és molt exuberant, amb moltes imatges i estàtues, que els cal un bon rentat. A totes les esglésies anuncien concerts de música clàssica o de jazz... i no són pas barates les entrades! Praga és una ciutat molt musical i el metrònom que s’alça en un turó que hi ha al costat del riu Moldava així ho testifica. Finalment, arribem al famós Pont de Carles, ja són quarts de vuit del vespre, una munió de turistes s’entreté immortalitzant amb les seves càmeres el pont, els pintors, els venedors ambulants, els artistes locals que exhibeixen quadres i fotografies de panoràmiques fantàstiques del riu i del seu entorn.

Hem creuat el riu, però decidim que la visita al Castell de Praga i a la Catedral ja la farem el dissabte. Ens cal trobar un lloc tranquil per a sopar i el descobrim sota al pont, a l’illa de Kampa, en una placeta tranquil·la, que ens recorda un racó d’algun indret d’Itàlia.

Ens agrada el restaurant que té la carta en castellà. Hi ha una carta molt completa de plats del país: gulas amb knedlik (una mena d’estofat de porc amb unes llesques de pa farinós), ànec amb bunyols, pastís de poma... . El menjar és bo, allarguem la sobretaula i el compte posa en evidència que la globalització turística arriba a tot arreu, al menys pel que fa al preu. Ja és fosc. Des del Pont del segle XIV, una meravella de l’arquitectura gòtica, la ciutat mostra una bellesa especial: els llums il·luminen els edificis que de dia ens havien semblat bruts, amb les façanes ennegrides. Ara, amb els focus resplendeix el Teatre Nacional, el Castell, la Catedral de Sant Vit, l’església de Sant Nicolàs i altres edificis emblemàtics de la ciutat. El riu, els vaixells i la natura que havien contemplat a la tarda, han cobrat una altra aparença a la llum de la lluna, dues variants d’un mateix paisatge.

Encara hi ha molta gent per les rodalies del Pont de Carles, tot i que ja són les onze de la nit, encara hi ha moltes botigues obertes per atreure els turistes tardans que cerquen records de la ciutat. De nou, a través dels carrerons del casc antic , ens dirigim al centre neuràlgic de la ciutat. Joves de totes les nacionalitats passegem, mengen entrepans de klobasa, una mena de salsitxa o xorís fets a la planxa; beuen cervesa i canten; vagabunds amb uns tetrabricks de més, pidolant unes monedes; turistes com nosaltres que tornen a l’hotel o busquen una de les nombroses sales de festa que obren fins a altes hores de la nit... La gent ens ha portat a la plaça del Rellotge, la plaça de l’antic ajuntament, Staromestské Námesti, on se’ns mostra el famós rellotge zodiacal del segle XV, d’esferes daurades, una de les joies turístiques de Praga, i també l’església de Ntra. Sra. De Tyn, amb les seves torres bessones. La plaça és plena de gom a gom. Seguim el trajecte fins a arribar a l’hotel, on agafem el llit amb gran satisfacció del nostre cos.

Dissabte. El segon dia. A l’hora d’esmorzar programen les activitats del dia, mentre visitem un bufet ben assortit de menges dolces i salades que ens forneixen de proteïnes per a tot el matí. Baixem en direcció al riu, és aviat i no hi ha gaire gent pel carrer i tampoc excessius vehicles.

Les avingudes Masarykovo Nabrezi i Smetanovo Nabrezi que transcorren paral·leles al riu Moldava ens mostren uns edificis nobles, bellament decorats amb escultures de començaments de segle, pròpies de l’Art Nouveau, que recorden els cartells publicitaris i les estàtues de ciutats com París o Barcelona. Captem l’esplendor de la ciutat de Praga a finals de segle XIX i a principis del XX. A les façanes els cal molta restauració, estan brutes per la humitat i per no haver actuat durant els conflictes bèl·lics de les Guerres Mundials i, després, per la deixadesa de les autoritats durant el règim comunista. Malgrat tot gaudim amb l’exuberància d’estàtues i pintures que hi trobem. Enmig d’aquests edificis, sobresurt una construcció del famós arquitecte Frank Gehry, que destaca per la seva modernitat i avantguardisme, té l’aspecte d’una parella de ball i es coneix amb el nom de Ginger & Fred. Ens decep el Teatre Nacional d’estil neorrenaixentista i amb uns espais interiors amb tot luxe de decorats i pintures , tant radiant que semblava anit, il·luminat pels focus, sota una lluna que deixava el seu reflex a les aigües del riu Moldava... Li estan pintant la cara, però encara haurà de passar temps fins que llueixi de nou. Va partir un incendi, però la població de Praga, orgullosa del seu Teatre Nacional, el va reconstruir amb molt poc temps, mitjançant una subscripció popular. Ens fa pensar en l’incendi del Gran Teatre del Liceu, orgull de la ciutat de Barcelona.

Després de dinar pugem a la coberta superior, ens acompanya el músic que segueix amb un repertori de cançons internacionals, segons la nacionalitat dels turistes. És bonic observar la ciutat des de la perspectiva del riu. Hi ha un tram del Moldava que té les aigües tranquil·les, que permeten la pràctica d’esports aquàtics: caiac, patí... En una de les illetes hi ha un parc infantil, amb gronxadors, tobogans i aquells jocs que fan gaudir els nens. Desembarquem a quarts de cinc.

Ara ens toca visitar el Castell i la Catedral, que es troben a l’altra banda del pont. Preguntem si hi ha algun tramvia que hi porti ben a prop i ens diuen que el 23. Però, l’agafem en la direcció equivocada i enlloc d’actuar amb sentit comú, es a dir, baixar a la propera parada i agafar-lo en la direcció contrària, optem per fer el recorregut sencer i esperar que ens porti finalment al Castell; no comptàvem que el trajecte era molt llarg i que visitant els suburbis de la Praga no- turística perdríem unes dues hores. Vist des de la banda positiva, l’estona de tramvia ens ha permès descansar i conèixer una mica més la ciutat i les seves gents. Arribem al Castell, Hrad, residència dels reis de Bohèmia fins al segle XVI, justos de temps, només podem fer la visita curta – 2 hores.

La muralla i el pati d’armes són espectaculars. Dins el pati del Castell s’hi troba la Catedral de Sant Vito, on sobresurten les torres bessones, l’estil gòtic i els magnífics vitralls d’art nouveau i la tomba de plata de Sant Joan Nepomuceno. En el castell visitem diverses sales: la sala d’audiències amb una espectacular boveda , la sala del tron, la balconada amb una impressionant vista sobre el riu i la ciutat.

Cal valorar la majestuositat dels jardins que envolten el Castell. També visitem la Capella de Sant Jordi, edifici romànic i portalada barroca, i la torre de les Tortures, amb tota mena d’enginys cruels i letals per a maltractar als presoners que queien en les mans del carceller-torturador.

Arran de muralla, es van edificar petites vivendes per als servidors del Castell, el Carreró d’Or, de cases tan petites i pintades de diferents colors, on artesans, orfebres i alquimistes havien de recórrer a la imaginació per poder viure-hi: escales plegables adossades a la paret per accedir al pis superior – això de pis, és un eufemisme. Crec que la ministra que va parlar de pisos de 30 m quadrats, ja havia visitat aquestes casetes més pròpies de Liliput que no d’una ciutat actual. Per entrar per la porta cal ajupir-se. Avui s’han reconvertit en minúscules botigues de records de Praga. En la núm. 16 hi va viure l’escriptor Frank Kafka – autor, entre altres obres, del Castell – possiblement devia inspirar-se en la seva pròpia experiència. En abandonar-lo, passem per davant de l’església barroca de Sant Nicolau, a cèntrica plaça de Malá Strana. Tornem a creuar el riu, amb la intenció de visitar el barri jueu, però ens havíem oblidat que era dissabte i que, per tant, era la festa setmanal dels jueus i que tot era tancat. Ho deixem per al diumenge abans de marxar. Ens encaminem cap a la Plaça del rellotge, Starometske Namesti, que avui encara és més plena, ja que han instal·lat una pantalla gegant per seguir els partits de l’Eurocopa. Juguen Suècia i Espanya, acaba de marcar la “roja” i els afeccionats criden a un i a l’altre equip.

Poden seure en la cafeteria Kovarna, davant del mateix rellotge. Demanem un refresc que ens porten tot seguit i, en servir-nos, el cambrer sembla que ens digui: “apa, preneu-lo de pressa, que encara ha de seure més gent abans que sigui l’hora en punt i funcioni el rellotge”. Però, nosaltres, murris, ni cas, esperaríem la mitja hora que faltava per comprovar si les meravelles que feia el rellotge valien la pena tanta expectació. Ja es diu que quan et parlen molt d’una cosa, quan la veus et decep: unes figures dels apòstols que desfilen, un gall que canta, la mort que toca la campana... i el cambrer que vol que deixem la taula lliure. Paguem el compte, tan abusiu com a la Piazza di Sant Marcos a Venècia o a les Rambles de Barcelona. S’acaba la funció, vaja com han sabut vendre aquest rellotge astrològic! Quin negoci per als bars i cafeteries de la plaça!
Tornem a perdre’ns per carrerons estrets a la recerca de records per dur a familiars i amics: magnètics per als frigorífics, samarretes de procedència asiàtica, cristall més de la Xina que no pas de Bohèmia... Després d’haver gastat unes quantes corones, entrem en un restaurant on uns músics acompanyen, amb les seves guitarres i una veu més mediterrània que txeca, el sopar hem demanat. La Dolors, que ha demanat conill, s’haurà d’esperar més, perquè s’han equivocat i li han portat una altra cosa. El sopar de la nit abans havia estat molt millor. Tot caminant, retornem a l’hotel. La nit del dissabte és com a tot a arreu: cridòria pels carrers, “botellon”... Deu ser la globalització. A prop nostre s’atura una limusina de color blanc, de set finestres, llarguíssima- com es pot conduir... i aparcar una cosa així! Les sales de festa i els cabarets tenen a la porta unes persones que reparteixen propaganda i expliquen les excel·lències del local i del què pot trobar dins. A la nit es veu més la misèria, els pidolaires, la gent de color i de totes les races que serveixen de reclam d’aquests negocis nocturns. Ja cansats de tot el dia arribem a l’hotel.

Diumenge. Tercer dia. La tornada. Esmorzem a quarts de nou i deixem les maletes a la recepció. Amb el metro ens dirigim al barri jueu a Josefov. Ja s’ha format una cua per comprar les entrades per poder visitar el museu, la sinagoga gòtica del segle XIII, la més antiga d’Europa, la sinagoga espanyola d’art mudèjar del segle XVI, decorada a l’estil de l’Alhambra de Granada, i la sinagoga Siroká que té els murs gravats amb els noms dels 80.000 jueus que els nazis van assassinar; i el cementiri. Cal pagar per tot. El museu, record de l’holocaust impressiona amb les parets acullen els noms inscrits de tots els que varen morir a Praga. A Praga hi vivien 90.000 jueus i després de la guerra només en quedaven 10.000. Em va colpir la sala on es mostraven els dibuixos que els nens jueus havien fet en els camps de concentració i d’extermini. Indescriptible. Altres sales contenien fotos de les celebracions religioses, dels estris litúrgics, dels llibres sagrats i altres documents.

Finalment, amb gran silenci, visitàrem el petit cementiri jueu que es troba al costat de l’antiga sinagoga, un jardí no gaire gran, sota l’ombra d’arbres centenaris i làpides, moltes làpides, amuntegades les unes sobre les altres, gairebé sense espai per poder-ne posar una altra, on descansen els cossos de molts dels 80.000 jueus que foren morts. La visió de tot això, ens commou i ens fa pensar que els humans poden arribar a ser molt cruels. La imaginació encara ens porta més enllà ... I encara hi ha qui nega l’holocaust!
Això sí, els jueus són jueus, a cada sala de cada sinagoga, tot i haver pagat l’entrada, hi trobem un gran cofre de vidre transparent, una mena d’urna, on els visitants poden dipositar els seus donatius. Ja tenen la fama ben guanyada!

Tornem a l’hotel a recollir les maletes. Metro fins a la parada de l’autobús que ens ha de portar a l’aeroport, facturació d’equipatges, passar el control policial, fer un entrepà en una cafeteria abans d’embarcar amb Clickair per sortir a dos quarts de tres. El vol lleugerament mogut. Arribem al Prat a quarts de cinc de la tarda.

Ha estat un bon viatge, ara ja pensem en el següent.

BRETANYA 1: DE L'ESTARTIT A RENNES

PRIMER DIA: 15/03/2008 Sortim de l'Estartit el dia 15 de març de 2008, uns dies abans de les vacances de Setmana Santa. Dues parelles, que ja hem viatjat en altres ocasions - Itàlia, Sardenya i el País Basc - la Montse, la veu femenina d'un GPS que ens porta als llocs més inversemblants i el cotxe, un potent peugeot 407, que en 6 dies recorrerà més de 3.500 kms. Quatre carnets de conduir i dos conductors, en Pere i l'Anna M., el titular i la suplent, per dir-ho d'alguna manera. La Tesa i en Josep M. són els copilots amb els mapes, la guia i la informació del què cal veure en cada moment. No som excessivament matiners, emprenem la marxa a les vuit del matí i farem la primera parada en territori francès, havent passat Tolosa de Llenguadoc.

Després del cafè i de l'entrepà, seguim direcció Bordeus, per visitar el casc antic de la ciutat sota la pluja i comprar alguna ampolla de vi, perquè no sigui dit! La intenció era dinar allà, però optem per menjar-nos els entrepans que portem de casa en una àrea de servei de l'autopista, més enllà de la ciutat. Bordeus ens ha causat una impressió molt agradable. Llàstima del mal temps i de la poca estona que li podem dedicar! Som a l'equador del viatge d'anada, hem fet uns 450 kms i ens en queden uns altres 450 per arribar a Rennes, la primera de les etapes a la Bretanya. Passat Bordeus, enfilem cap al nord per unes magnífiques autovies - que no tenen peatge! Sense incidents i cansats del viatge, el GPS ens condueix a les portes de l'hotel Ibis, on pernoctarem dues nits. Deixades les maletes a l'habitació i un cop refrescats, ens dirigim al centre de la ciutat per trobar un lloc per a sopar. Al costat de la Plaça del Parlament de Bretanya, edifici que fa molt goig de veure il·luminat, hi ha la Rue de Saint Georges, on hi podem trobar tota mena de restaurants. Optem el Queen Mum ( 11, Rue St Georges) que té poques taules i un menú força correcte. Havent sopat, passegem pels carrers adjacents, sota una pluja fina que ens impedeix gaudir d'una primera impressió favorable de la elegant ciutat de Rennes.

BRETANYA 2: NORMANDIA I BRETANYA: MONT SAINT-MICHEL, SAINT-MALO, DINAN, PAIMPONT I JOSSELIN

SEGON DIA: 16/03/2008 Descansats i ben atipats - els esmorzars dels Ibis són molt complets -, emprenem camí cap a el Mont Saint-Michel. Donem les instruccions oportunes a la nostra Montse, el GPS, perquè ens hi porti pel camí més ràpid. Està núvol i amenaça a pluja. De lluny, a poca distància de la Normandia, distingim la peculiar sil·lueta de l'Abadia del Mont-Saint Michel, que a mesura que ens hi acostem, es fa més imponent.

La marea és baixa, el mar ha retrocedit, però se sent la remor de les aigües llunyanes. La visió de la ciutat fortificada i l'espectacle des de la fortalesa són magnifics. Això sí, escales i més escales fins arribar a l'abadia (el preu de l'entrada és de 8,50 €), edifici d'un gòtic flamíger de naus immenses, un refectori que permetia acollir un gran nombre de convidats i peregrins i un claustre, que obert en un dels seus murs mostra un paisatge mariner que ha de ser impactant quan la marea arriba als seus nivells màxims. Ventats per uns aires gèlids, però contents de la visita, comencem a descendir el miler d'esgraons que abans havíem pujat. És diumenge de Rams, cantics i processó amb branques d'oliveres, palmes, cantics religiosos, litúrgia ... i una rua de joves fidels, que menjant patates fregides amb ketchup, tanquen la processó. Ara hi ha força gent, el pàrquing s'ha omplert d'autocars, ja són quarts de dotze, és hora de marxar d'aquesta localitat normanda i posar rumb cap a Saint-Malo.

Fa molt de vent, no té res d'envejar a la tramuntana del nostre país. És una ciutat emmurallada, hi accedim en cotxe. Tenim sort, perquè hem trobat aparcament. És impressionant la vista des del bastió de la muralla, les torres altives, els canons que ens porten al temps dels corsaris, la bandera que oneja el vent, el mar embravit que comença a guanyar l'espai que unes

hores abans havia abandonat, la força del vent que ens arrossega... Llàstima que el sol ens ha privat dels seus raigs, impedint que poguem gaudir del color i de la calor. Ja és hora de dinar, cal trobar on fer-ho. Ens ve de gust menjar crêpes! Així ho fem, una de salada molt completa i una de dolça, regades amb cervesa del país. En un tris i no res hem recuperat i augmentat totes les calories que abans havíem deixat, pujant i baixant escales. De nou al cotxe, la Montse ens guia fins la ciutat de Dinan, de cases de fusta dels segles XVI i XVII, que encara conserven els seu antic esplendor, l'església del Salvador, la Torre del Rellotge, el Jardí dels anglesos, la vista panoràmica sobre el Rance, riu navegable... Torna a plovisquejar! Enyorem, de nou, el sol. Encara ens queden llocs on anar: Paimpont, el castell de Comper , els boscos de Brocéliande, paratges mítics de l'època artúrica, on es recrea la tomba de Merlín, de la font de l'Eterna Joventut, la Dama del Llac, la fada Viviana... Plou lleugerament i no es pot gaudir de la natura, ens falta temps per recórrer a peu itineraris d'aquests indrets. Quedem força decebuts.

Encara hi ha claror, són quarts de vuit de la tarda, ens aventurem a seguir fins a Josselin, població que té un castell admirable, però que no poden visitar, perquè hem fet tard. La nostra recent afició al Geocaching ens fa buscar un tresor amagat prop del castell i de l'Església, les coordenades ens indiquen que som molt a tocar del caché, però no el sabem trobar.

Amb fred i amb una certa tristor de fracàs per no haver-lo aconseguit, retornem a Rennes, disposats a regalar-nos un bon sopar a La Marine, cèntric restaurant que ofereix uns menús de peix i marisc que reguem amb un Bourgogne. Sopar de 35 € per cap. Acabem el dia bé, superats tots els petits inconvenients del dia.

BRETANYA 3: EL NORD DE LA BRETANYA: PAIMPOL, PERROS GUIREC I ROSCOFF

TERCER DIA: 17/03/2008 Ens acomiadem de Rennes i ens dirigim cap a Saint-Brieuc, població portal de la costa nord que anirem resseguint fins a arribar a la nostra destinació, l'hotel Ibis de Roscoff. Trobem un primer contratemps a l'autovia, a l'alçada de Saint-Brieuc, hi ha una manifestació de pescadors que han tallat la carretera i han cremat neumàtics. El fum i el foc impedeixen el pas dels vehicles, la qual cosa ens obliga a desviar-nos per una carretera més secundària, però molt agradable. Hem sortit guanyant! Visitem les poblacions marineres de Binic, Treveneuc, Plouha, Plouezec abans d'arribar a Paimpol. A Binic, parem a prendre un cafè. És un poblet de pescadors que a l'estiu ha de ser molt animat, ja que el port de vaixells d'oci és força gran i hi ha un bon nombre de cafeteries i restaurants. Fa un temps rúfol, però no plou. Continuem la marxa per les Côtes d'Armour - "Costes vora el mar" - fins a Plouha. Hi ha un sender que recorre la costa, anomenat camí dels duaners, que porta fins els penya-segats més alts de la Bretanya, amb més de 100 metres d'altura, que ens ofereixen una bona panoràmica de la Punta de Plouha. Pel camí ens trobem una persona molt amable que ens adreça a la platja de Bonaparte, un paratge excepcional de visitar, amb una cala que guarda records importants de la 2a Guerra Mundial, ja que des d'aquestes platges van fugir un nombre important de paracaigudistes que havien estat abatuts pels alemanys. Es dibuixa a la llunyania l'illa de Bréhat, al nord- oest de Paimpol, a uns 8 kms de la costa, que fou un refugi de pirates.

Finalment arribem a Paimpol, destacat port esportiu i de pesca, tant de la sardina com de la tonyina, on antigament fondejaren nombroses naus corsàries. A l'entrada de la població trobem el que resta de la imponent abadia de Beauport, del segle XIII, estratègicament situada davant el mar per poder vigilar les incursions de vaixells enemics. Optem per dinar al "Restaurant du Port", on la mestressa ens ofereix un menú de 13 € molt digne i variat. Cada cop fa més fred i vent. Després de dinar continuem cap a Perros Guirec - això de Perros no té res a veure amb "gossos"; en bretó, "Pen ros"significa "punta del turó" i Guirec deu el seu nom a un abat del segle VII que va evangelitzar aquestes terres. Es troba en el cor de les Costes de Granit Rosa, el mar i el litoral són plens d'enormes roques de formes estranyes esculpides pel mar i el vent, que ofereixen un espectacle insòlit. Llàstima que el fred extrem, el vent i l'absència del sol, no ens permeten gaudir amb la vista el que, en canvi, intuïm amb la nostra imaginació.

Les Landes de Ploumanac'h és un paratge amb roques de color rosa de més de 20 metres d'altura, amb formes fantasmagòriques i molt suggestives. Es pot fer un passeig pel camí dels Duaners. El Far de Ploumanac'h ofereix una imatge altiva i imponent, resisitint les envestides de les aigües embravides quan la marea és alta. Gaudim una bona estona d'aquest meravellós panorama, abans de reemprendre la ruta.
Deixem enrera Lannion i ens dirigim cap a l'oest fins a Saint Pol de Leon on podem admirar la catedral d'estil gòtic, encara amb llum de dia. Ja som a prop del nostre destí del dia: Roscoff, en bretó: Rosko, poble que es va fer famosa en el segle XVII per les cebes vermelles que conreaven els camperols i que comerciaven els "Johnnies" a Anglaterra, Gal·les i Escòcia. Avui en dia és un conreu tradicional que dóna orgull a una població ara viu, especialment, del turisme.
Ja és capvespre, l´hotel també és Ibis i es troba a la punta de l'antic port d'aquesta població, davant del mar, per una banda, i d'una església que té esculpides caravel·les a la seva façana, per l'altra. Busquem un lloc per a sopar; els carrers estan deserts, el vent és gèlid i tot està molt fosc. Entrem a la "Creperie de la Poste" - 12 Rue Gambetta -, hi ha molta gent i el que mengen fa molt bona pinta. Dona la impressió d'una vella taverna de port, però amb les comoditats d'avui en dia. Per un 56 € sopem tots quatre: sopa de peix, crepes, raclette, un bon postre i per beure: sidra. Quedem bé, però hem de tornar a l'hotel, que encara que és a prop, ens sembla molt lluny, per culpa d'aquest mal temps que fa.

BRETANYA 4: LA COSTA DE FINISTERRE FINS A QUIMPER

QUART DIA. 18/03/2008. El matí es presenta boirós, però sembla com si els raigs del sol vulguessin travessar els núvols i fer una escletxa de lluminositat. El vent del nord seguiex bufant amb força, gairebé no pots aturar-te del fred que fa. Valents, ens aventurem a la recerca d'un tresor de geocaching. Avancem al llarg de l'embarcador de Roscoff que s'endinsa força metres en el mar, ja que si no fos així, els vaixells no podrien aturar-se quan la marea és baixa. El paisatge que podem contemplar de la població de Roscoff i la panoràmica del mar obert, l'illa Batz, les barquetes ancorades a la sorra, els bancs de muscles a la vista, els vaixells turístics que porten gent a l'illa ens fan oblidar per un moment el fred que estem passant. A més hem aconseguit localitzar el "caché", un pot amagat amb un paper i un llapis per a registrar-se. És el nostre primer tresor i, després del fracàs de Josselin, estem contents. Li marquem a la Montse el nostre proper destí: Le Conquet, important port de pesca de la costa més occidental de Finisterre.

Té un far de l'època de Lluís XIV, el far de St-Mathieu. És un port petit i acollidor que denota que durant els segles XVI i XVII va tenir molt moviment. Ens hi entretenim fent fotos amb la marea baixa i gaudim de la mica de sol que llueix. Passat Brest, ciutat que va se molt castigada pels bombardeigs aliats durant la II Guerra Mundial, ja que els alemanys hi tenien una important base de submarins, ciutat gran i industrial, seguim camí de Crozon. Un avís ens fa saber que el pont de Terenez, sobre el riu Aulne, està tallat, la qual cosa ens obliga a deixar la D791 i començar un periple, ja que les indicacions són deplorables, per altres carreteres de la regió, tot buscant la D887 que ens ha de travessar el riu per Chateaulin. Perdem força temps, però ara ja novament situats, decidim dinar en un restaurant que anuncien àpats ràpids. El rètol devia ser broma! Ens hi estem una bona estona per menjar un bistec amb patates i amanida. Hem decidit no tornar-hi! Arribats a Crozon, ens adrecem a la Pointe de la Chèvre -Cap de la Cabra - des d'on es poden observar els penya-segats, una costa salvatge i les onades que envesteixen els esculls i les roques del litoral. De tornada veiem el port de Morgat que té hotels i cases molt boniques. Vorejant el litoral arribem a la badia de Douarnenez, un paratge aqüàtic que quan fa bon temps ha de ser molt espectacular. Avui en dia viu del turisme i de les conserves.

Comença a fer-se tard i volem arribar amb llum de dia a la Pointe de Raz, indret de gran bellesa que ens mostra un far solitari i una estàtua de la Mare de Déu dels Nàufrags. El sol ja es pon i el cels i

els núvols conformen fantasioses imatges de color. Hem acabat les

excursions del dia amb un molt bon regust de boca. Indiquem a la Montse, el GPS, l'adreça de l'Hotel Ibis Nord de Quimper i fem els darrers quilòmetres del dia.

Quimper té la fama de ciutat que conserva un casc antic, amb cases de fusta i pintades de color, on tots els negocis, diuen, es tanquen en un cafè. Arriben de nit i sopem al mateix hotel un menú d'un plat i postre, amb cervesa, aigua i cafè. Una passejada per la ciutat i a dormir.