CAP DE SETMANA A PRAGA

Divendres. Primer dia. La sortida. Hem suportat una setmana de vaga de transportistes. Avui 13 de juny, també de taxistes. Així que ens hem desplaçat a l’aeroport del Prat amb transport particular. Fa un dia rúfol i les previsions del temps indiquen que els núvols no ens abandonaran en tot el cap de setmana. Sembla que a estones el sol obrirà alguna escletxa i deixarà passar els seus raigs. Volem amb Clickair – tinc entès que aviat perdrà aquest nom per a fusionar-se amb Vueling. Espero que mantingui la reserva de seients, perquè és una petita comoditat per als passatgers que no tenim ganes de córrer per pujar a l’avió i trobar un lloc on sentir-nos bé. El vol té prevista la sortida a les 11,05.

L’avió s’enlaira puntualment i inicia un vol lleugerament bellugat a causa de la meteorologia o ... del pilot. Vaja aterratge que fa sobre la pista de l’aeroport Ruzyne de Praga!! Un cop recuperades les maletes – sempre tens por que hagin viatjat en un altre vol a qualsevol altre lloc del món mundial. Seguim els consells de la guia que vàrem comprar a Barcelona. Ens orientarà durant aquests dies. Adquirim a l’oficina municipal de transports públics un abonament que serveix per moure’s per Praga en metro o tramvia per l’import de 330 corones. Autobusos gairebé no es veuen, en canvi la xarxa de tramvies és mot àmplia. Hi ha abonaments per un dia, però nosaltres agafem el de 3 dies, així ja no ens haurem de preocupar per als bitllets de transport públic. Cal marcar el bitllet en el primer viatge i ja no ho hem de fer més els tres dies que serem a Praga. Pugem al bus urbà 119 que ens porta a l’estació de metro de Dejvická, línia A, a quatre parades de Muzeum, estació que dista del nostre hotel uns 7 o 8 minuts a peu. Amb el plànol de la ciutat a una mà i en l’altra, la maleta, ens adrecem al carrer Halkova – és una sort que el nom del carrer sigui tan fàcil de pronunciar, perquè hi ha cada nom que... L’hotel du el mateix nom que el carrer. Es troba en un barri força cèntric, però ja lleugerament apartat dels carrers més turístics. Com a referència és a prop del nou Ajuntament i, també, del Museu Narodni de ciències.

D’entrada no trobem l’hotel, tot i que som davant de la direcció indicada. Ens passa pel cap la idea que ens poden haver estafat a través de la xarxa. Devíem fer una cara d’angoixa, ja que de l’interior d’un edifici va sortir un home que va indicar-nos que allà hi havia l’hotel Halkova, que calia trucar el timbre perquè t’obrissin des de recepció. L’edifici té més l’aparença d’unes d’oficines de l’antic règim o, fins i tot, d’una finca de veïns, amb un vestíbul i una escala àmplia, de sostres alts i marbres a les parets que fan encara més ridícul l’ascensor fràgil i petit, un afegitó necessari per un hotel de quatre o cinc plantes. A primera vista creies que possiblement s’aturaria entre pis i pis. I gairebé va ser així el primer cop que vam utilitzar-lo. Després, faríem servir les escales.
L’estructura de tot l’edifici és més pròpia d’uns despatxos. A cada replà hi ha dos pisos i cada pis es distribueix en tres habitacions de formes irregulars, que han aprofitat les instal·lacions que ja hi havia. Una de les nostres habitacions tenia un lavabo amb dutxa i un altre lavabo amb vàter i un rentamans – curiosament, aquest no tenia connectat el tub de desaiguar. Això sí, a tots els racons hi havia connexions per a telèfon i molts endolls, la qual cosa confirmava la sospita que abans havia estat una oficina. Un cop situats, varem endrapar en un tres i no res els entrepans que portàvem de Barcelona. Ara, a quarts de quatre de la tarda, ja estàvem en disposició de tenir el nostre primer contacte amb la ciutat de Praga.
Càmera fotogràfica, plànol i guia de la ciutat, sabates còmodes i ganes de passejar. Ens dirigim, com a referència, al Museu Narodni, des d’un descendeix un ampli passeig i plaça, Václavske Námesti, presidida per la gegantina estàtua eqüestre del rei Wenceslau, punt de trobada i de cita per a molts persones i grups, com una mena de Corte Inglés a la Plaça de Catalunya o de Font de Canaletes a les Rambles. Es tracta d’un lloc on els txecs es reuneixen per les grans ocasions: l’any 1918 per proclamar la República Txeca; l’any 1939 hi van viure l’entrada dels alemanys; l’any 1945 el final de la 2a Guerra Mundial; l’any 1968, el final de la Primavera de Praga; i, l’any 1989, el canvi de règim. És tracta d’un passeig, no excessivament llarg, amb edificis nobles i aristocràtics – l’hotel Europa, l’antic banc de Moràvia, l’hotel Ambassador i el Jalta, d’estil soviètic,- on s’ubiquen magatzems i botigues de noms coneguts. Darrere d’unes façanes que demanen un rentat de cara, intuïm les traces d’un bulevard esplèndid, de la ciutat que alguns van anomenar el París centreeuropeu. Ens criden l’atenció els tramvies que recorren la ciutat, els cables, les vies, la gent pujant i baixant, els quioscs de diaris i de tota mena d’andròmines – no tantes com els quioscs de les ciutats gregues, autèntics basars on hi trobes de tot en qualsevol hora del dia o de la nit. Recordo la Barcelona de la meva infantesa amb tramvies, “troles” (autobusos elèctrics semblants als tramvies, però sense vies)... després la modernitat el va fer desaparèixer i només ens va deixar el mític tramvia blau del Tibidabo. Amb el Fòrum va renéixer el tramvia i sorgiren les polèmiques: tramvia sí o tramvia no; els perill que representava per als vianants i els automobilistes... Avui cal que tot sigui segur més segur, més còmode, més ... i més de tot. Insbruck, Burdeus, Praga conserven el tramvia i conviuen amb altres mitjans de transports i han sabut trobar-ne l’equilibri i així mantenir aquest aspecte retro i romàntic que ofereix aquest mitjà de transport, al meu entendre. Com un homenatge , enmig del passeig hi ha el cafè Tramvaj ubicada dins dos vagons de tramvia –també té una terrassa a fora. Hi pugem, és agradable fer-hi un cafè i recordar vells temps ... a més serà un moment de descans per a les nostres cames.

Volem arribar al Pont de Carles i ens deixem arrossegar per la gent a través de carrerons estrets, que en moltes de les seves portalades ens mostren galeries o pasáz –passatges- comercials i jardins interiors que sovint acullen restaurants i petits teatres.

Els carrers i les voreres són de llambordes que ens deixen els peus baldats! Per tot arreu trobes esglésies i sembla que la gent és més fidel que a casa nostra. La decoració és molt exuberant, amb moltes imatges i estàtues, que els cal un bon rentat. A totes les esglésies anuncien concerts de música clàssica o de jazz... i no són pas barates les entrades! Praga és una ciutat molt musical i el metrònom que s’alça en un turó que hi ha al costat del riu Moldava així ho testifica. Finalment, arribem al famós Pont de Carles, ja són quarts de vuit del vespre, una munió de turistes s’entreté immortalitzant amb les seves càmeres el pont, els pintors, els venedors ambulants, els artistes locals que exhibeixen quadres i fotografies de panoràmiques fantàstiques del riu i del seu entorn.

Hem creuat el riu, però decidim que la visita al Castell de Praga i a la Catedral ja la farem el dissabte. Ens cal trobar un lloc tranquil per a sopar i el descobrim sota al pont, a l’illa de Kampa, en una placeta tranquil·la, que ens recorda un racó d’algun indret d’Itàlia.

Ens agrada el restaurant que té la carta en castellà. Hi ha una carta molt completa de plats del país: gulas amb knedlik (una mena d’estofat de porc amb unes llesques de pa farinós), ànec amb bunyols, pastís de poma... . El menjar és bo, allarguem la sobretaula i el compte posa en evidència que la globalització turística arriba a tot arreu, al menys pel que fa al preu. Ja és fosc. Des del Pont del segle XIV, una meravella de l’arquitectura gòtica, la ciutat mostra una bellesa especial: els llums il·luminen els edificis que de dia ens havien semblat bruts, amb les façanes ennegrides. Ara, amb els focus resplendeix el Teatre Nacional, el Castell, la Catedral de Sant Vit, l’església de Sant Nicolàs i altres edificis emblemàtics de la ciutat. El riu, els vaixells i la natura que havien contemplat a la tarda, han cobrat una altra aparença a la llum de la lluna, dues variants d’un mateix paisatge.

Encara hi ha molta gent per les rodalies del Pont de Carles, tot i que ja són les onze de la nit, encara hi ha moltes botigues obertes per atreure els turistes tardans que cerquen records de la ciutat. De nou, a través dels carrerons del casc antic , ens dirigim al centre neuràlgic de la ciutat. Joves de totes les nacionalitats passegem, mengen entrepans de klobasa, una mena de salsitxa o xorís fets a la planxa; beuen cervesa i canten; vagabunds amb uns tetrabricks de més, pidolant unes monedes; turistes com nosaltres que tornen a l’hotel o busquen una de les nombroses sales de festa que obren fins a altes hores de la nit... La gent ens ha portat a la plaça del Rellotge, la plaça de l’antic ajuntament, Staromestské Námesti, on se’ns mostra el famós rellotge zodiacal del segle XV, d’esferes daurades, una de les joies turístiques de Praga, i també l’església de Ntra. Sra. De Tyn, amb les seves torres bessones. La plaça és plena de gom a gom. Seguim el trajecte fins a arribar a l’hotel, on agafem el llit amb gran satisfacció del nostre cos.

Dissabte. El segon dia. A l’hora d’esmorzar programen les activitats del dia, mentre visitem un bufet ben assortit de menges dolces i salades que ens forneixen de proteïnes per a tot el matí. Baixem en direcció al riu, és aviat i no hi ha gaire gent pel carrer i tampoc excessius vehicles.

Les avingudes Masarykovo Nabrezi i Smetanovo Nabrezi que transcorren paral·leles al riu Moldava ens mostren uns edificis nobles, bellament decorats amb escultures de començaments de segle, pròpies de l’Art Nouveau, que recorden els cartells publicitaris i les estàtues de ciutats com París o Barcelona. Captem l’esplendor de la ciutat de Praga a finals de segle XIX i a principis del XX. A les façanes els cal molta restauració, estan brutes per la humitat i per no haver actuat durant els conflictes bèl·lics de les Guerres Mundials i, després, per la deixadesa de les autoritats durant el règim comunista. Malgrat tot gaudim amb l’exuberància d’estàtues i pintures que hi trobem. Enmig d’aquests edificis, sobresurt una construcció del famós arquitecte Frank Gehry, que destaca per la seva modernitat i avantguardisme, té l’aspecte d’una parella de ball i es coneix amb el nom de Ginger & Fred. Ens decep el Teatre Nacional d’estil neorrenaixentista i amb uns espais interiors amb tot luxe de decorats i pintures , tant radiant que semblava anit, il·luminat pels focus, sota una lluna que deixava el seu reflex a les aigües del riu Moldava... Li estan pintant la cara, però encara haurà de passar temps fins que llueixi de nou. Va partir un incendi, però la població de Praga, orgullosa del seu Teatre Nacional, el va reconstruir amb molt poc temps, mitjançant una subscripció popular. Ens fa pensar en l’incendi del Gran Teatre del Liceu, orgull de la ciutat de Barcelona.

Després de dinar pugem a la coberta superior, ens acompanya el músic que segueix amb un repertori de cançons internacionals, segons la nacionalitat dels turistes. És bonic observar la ciutat des de la perspectiva del riu. Hi ha un tram del Moldava que té les aigües tranquil·les, que permeten la pràctica d’esports aquàtics: caiac, patí... En una de les illetes hi ha un parc infantil, amb gronxadors, tobogans i aquells jocs que fan gaudir els nens. Desembarquem a quarts de cinc.

Ara ens toca visitar el Castell i la Catedral, que es troben a l’altra banda del pont. Preguntem si hi ha algun tramvia que hi porti ben a prop i ens diuen que el 23. Però, l’agafem en la direcció equivocada i enlloc d’actuar amb sentit comú, es a dir, baixar a la propera parada i agafar-lo en la direcció contrària, optem per fer el recorregut sencer i esperar que ens porti finalment al Castell; no comptàvem que el trajecte era molt llarg i que visitant els suburbis de la Praga no- turística perdríem unes dues hores. Vist des de la banda positiva, l’estona de tramvia ens ha permès descansar i conèixer una mica més la ciutat i les seves gents. Arribem al Castell, Hrad, residència dels reis de Bohèmia fins al segle XVI, justos de temps, només podem fer la visita curta – 2 hores.

La muralla i el pati d’armes són espectaculars. Dins el pati del Castell s’hi troba la Catedral de Sant Vito, on sobresurten les torres bessones, l’estil gòtic i els magnífics vitralls d’art nouveau i la tomba de plata de Sant Joan Nepomuceno. En el castell visitem diverses sales: la sala d’audiències amb una espectacular boveda , la sala del tron, la balconada amb una impressionant vista sobre el riu i la ciutat.

Cal valorar la majestuositat dels jardins que envolten el Castell. També visitem la Capella de Sant Jordi, edifici romànic i portalada barroca, i la torre de les Tortures, amb tota mena d’enginys cruels i letals per a maltractar als presoners que queien en les mans del carceller-torturador.

Arran de muralla, es van edificar petites vivendes per als servidors del Castell, el Carreró d’Or, de cases tan petites i pintades de diferents colors, on artesans, orfebres i alquimistes havien de recórrer a la imaginació per poder viure-hi: escales plegables adossades a la paret per accedir al pis superior – això de pis, és un eufemisme. Crec que la ministra que va parlar de pisos de 30 m quadrats, ja havia visitat aquestes casetes més pròpies de Liliput que no d’una ciutat actual. Per entrar per la porta cal ajupir-se. Avui s’han reconvertit en minúscules botigues de records de Praga. En la núm. 16 hi va viure l’escriptor Frank Kafka – autor, entre altres obres, del Castell – possiblement devia inspirar-se en la seva pròpia experiència. En abandonar-lo, passem per davant de l’església barroca de Sant Nicolau, a cèntrica plaça de Malá Strana. Tornem a creuar el riu, amb la intenció de visitar el barri jueu, però ens havíem oblidat que era dissabte i que, per tant, era la festa setmanal dels jueus i que tot era tancat. Ho deixem per al diumenge abans de marxar. Ens encaminem cap a la Plaça del rellotge, Starometske Namesti, que avui encara és més plena, ja que han instal·lat una pantalla gegant per seguir els partits de l’Eurocopa. Juguen Suècia i Espanya, acaba de marcar la “roja” i els afeccionats criden a un i a l’altre equip.

Poden seure en la cafeteria Kovarna, davant del mateix rellotge. Demanem un refresc que ens porten tot seguit i, en servir-nos, el cambrer sembla que ens digui: “apa, preneu-lo de pressa, que encara ha de seure més gent abans que sigui l’hora en punt i funcioni el rellotge”. Però, nosaltres, murris, ni cas, esperaríem la mitja hora que faltava per comprovar si les meravelles que feia el rellotge valien la pena tanta expectació. Ja es diu que quan et parlen molt d’una cosa, quan la veus et decep: unes figures dels apòstols que desfilen, un gall que canta, la mort que toca la campana... i el cambrer que vol que deixem la taula lliure. Paguem el compte, tan abusiu com a la Piazza di Sant Marcos a Venècia o a les Rambles de Barcelona. S’acaba la funció, vaja com han sabut vendre aquest rellotge astrològic! Quin negoci per als bars i cafeteries de la plaça!
Tornem a perdre’ns per carrerons estrets a la recerca de records per dur a familiars i amics: magnètics per als frigorífics, samarretes de procedència asiàtica, cristall més de la Xina que no pas de Bohèmia... Després d’haver gastat unes quantes corones, entrem en un restaurant on uns músics acompanyen, amb les seves guitarres i una veu més mediterrània que txeca, el sopar hem demanat. La Dolors, que ha demanat conill, s’haurà d’esperar més, perquè s’han equivocat i li han portat una altra cosa. El sopar de la nit abans havia estat molt millor. Tot caminant, retornem a l’hotel. La nit del dissabte és com a tot a arreu: cridòria pels carrers, “botellon”... Deu ser la globalització. A prop nostre s’atura una limusina de color blanc, de set finestres, llarguíssima- com es pot conduir... i aparcar una cosa així! Les sales de festa i els cabarets tenen a la porta unes persones que reparteixen propaganda i expliquen les excel·lències del local i del què pot trobar dins. A la nit es veu més la misèria, els pidolaires, la gent de color i de totes les races que serveixen de reclam d’aquests negocis nocturns. Ja cansats de tot el dia arribem a l’hotel.

Diumenge. Tercer dia. La tornada. Esmorzem a quarts de nou i deixem les maletes a la recepció. Amb el metro ens dirigim al barri jueu a Josefov. Ja s’ha format una cua per comprar les entrades per poder visitar el museu, la sinagoga gòtica del segle XIII, la més antiga d’Europa, la sinagoga espanyola d’art mudèjar del segle XVI, decorada a l’estil de l’Alhambra de Granada, i la sinagoga Siroká que té els murs gravats amb els noms dels 80.000 jueus que els nazis van assassinar; i el cementiri. Cal pagar per tot. El museu, record de l’holocaust impressiona amb les parets acullen els noms inscrits de tots els que varen morir a Praga. A Praga hi vivien 90.000 jueus i després de la guerra només en quedaven 10.000. Em va colpir la sala on es mostraven els dibuixos que els nens jueus havien fet en els camps de concentració i d’extermini. Indescriptible. Altres sales contenien fotos de les celebracions religioses, dels estris litúrgics, dels llibres sagrats i altres documents.

Finalment, amb gran silenci, visitàrem el petit cementiri jueu que es troba al costat de l’antiga sinagoga, un jardí no gaire gran, sota l’ombra d’arbres centenaris i làpides, moltes làpides, amuntegades les unes sobre les altres, gairebé sense espai per poder-ne posar una altra, on descansen els cossos de molts dels 80.000 jueus que foren morts. La visió de tot això, ens commou i ens fa pensar que els humans poden arribar a ser molt cruels. La imaginació encara ens porta més enllà ... I encara hi ha qui nega l’holocaust!
Això sí, els jueus són jueus, a cada sala de cada sinagoga, tot i haver pagat l’entrada, hi trobem un gran cofre de vidre transparent, una mena d’urna, on els visitants poden dipositar els seus donatius. Ja tenen la fama ben guanyada!

Tornem a l’hotel a recollir les maletes. Metro fins a la parada de l’autobús que ens ha de portar a l’aeroport, facturació d’equipatges, passar el control policial, fer un entrepà en una cafeteria abans d’embarcar amb Clickair per sortir a dos quarts de tres. El vol lleugerament mogut. Arribem al Prat a quarts de cinc de la tarda.

Ha estat un bon viatge, ara ja pensem en el següent.