BRETANYA 1: DE L'ESTARTIT A RENNES

PRIMER DIA: 15/03/2008 Sortim de l'Estartit el dia 15 de març de 2008, uns dies abans de les vacances de Setmana Santa. Dues parelles, que ja hem viatjat en altres ocasions - Itàlia, Sardenya i el País Basc - la Montse, la veu femenina d'un GPS que ens porta als llocs més inversemblants i el cotxe, un potent peugeot 407, que en 6 dies recorrerà més de 3.500 kms. Quatre carnets de conduir i dos conductors, en Pere i l'Anna M., el titular i la suplent, per dir-ho d'alguna manera. La Tesa i en Josep M. són els copilots amb els mapes, la guia i la informació del què cal veure en cada moment. No som excessivament matiners, emprenem la marxa a les vuit del matí i farem la primera parada en territori francès, havent passat Tolosa de Llenguadoc.

Després del cafè i de l'entrepà, seguim direcció Bordeus, per visitar el casc antic de la ciutat sota la pluja i comprar alguna ampolla de vi, perquè no sigui dit! La intenció era dinar allà, però optem per menjar-nos els entrepans que portem de casa en una àrea de servei de l'autopista, més enllà de la ciutat. Bordeus ens ha causat una impressió molt agradable. Llàstima del mal temps i de la poca estona que li podem dedicar! Som a l'equador del viatge d'anada, hem fet uns 450 kms i ens en queden uns altres 450 per arribar a Rennes, la primera de les etapes a la Bretanya. Passat Bordeus, enfilem cap al nord per unes magnífiques autovies - que no tenen peatge! Sense incidents i cansats del viatge, el GPS ens condueix a les portes de l'hotel Ibis, on pernoctarem dues nits. Deixades les maletes a l'habitació i un cop refrescats, ens dirigim al centre de la ciutat per trobar un lloc per a sopar. Al costat de la Plaça del Parlament de Bretanya, edifici que fa molt goig de veure il·luminat, hi ha la Rue de Saint Georges, on hi podem trobar tota mena de restaurants. Optem el Queen Mum ( 11, Rue St Georges) que té poques taules i un menú força correcte. Havent sopat, passegem pels carrers adjacents, sota una pluja fina que ens impedeix gaudir d'una primera impressió favorable de la elegant ciutat de Rennes.

BRETANYA 2: NORMANDIA I BRETANYA: MONT SAINT-MICHEL, SAINT-MALO, DINAN, PAIMPONT I JOSSELIN

SEGON DIA: 16/03/2008 Descansats i ben atipats - els esmorzars dels Ibis són molt complets -, emprenem camí cap a el Mont Saint-Michel. Donem les instruccions oportunes a la nostra Montse, el GPS, perquè ens hi porti pel camí més ràpid. Està núvol i amenaça a pluja. De lluny, a poca distància de la Normandia, distingim la peculiar sil·lueta de l'Abadia del Mont-Saint Michel, que a mesura que ens hi acostem, es fa més imponent.

La marea és baixa, el mar ha retrocedit, però se sent la remor de les aigües llunyanes. La visió de la ciutat fortificada i l'espectacle des de la fortalesa són magnifics. Això sí, escales i més escales fins arribar a l'abadia (el preu de l'entrada és de 8,50 €), edifici d'un gòtic flamíger de naus immenses, un refectori que permetia acollir un gran nombre de convidats i peregrins i un claustre, que obert en un dels seus murs mostra un paisatge mariner que ha de ser impactant quan la marea arriba als seus nivells màxims. Ventats per uns aires gèlids, però contents de la visita, comencem a descendir el miler d'esgraons que abans havíem pujat. És diumenge de Rams, cantics i processó amb branques d'oliveres, palmes, cantics religiosos, litúrgia ... i una rua de joves fidels, que menjant patates fregides amb ketchup, tanquen la processó. Ara hi ha força gent, el pàrquing s'ha omplert d'autocars, ja són quarts de dotze, és hora de marxar d'aquesta localitat normanda i posar rumb cap a Saint-Malo.

Fa molt de vent, no té res d'envejar a la tramuntana del nostre país. És una ciutat emmurallada, hi accedim en cotxe. Tenim sort, perquè hem trobat aparcament. És impressionant la vista des del bastió de la muralla, les torres altives, els canons que ens porten al temps dels corsaris, la bandera que oneja el vent, el mar embravit que comença a guanyar l'espai que unes

hores abans havia abandonat, la força del vent que ens arrossega... Llàstima que el sol ens ha privat dels seus raigs, impedint que poguem gaudir del color i de la calor. Ja és hora de dinar, cal trobar on fer-ho. Ens ve de gust menjar crêpes! Així ho fem, una de salada molt completa i una de dolça, regades amb cervesa del país. En un tris i no res hem recuperat i augmentat totes les calories que abans havíem deixat, pujant i baixant escales. De nou al cotxe, la Montse ens guia fins la ciutat de Dinan, de cases de fusta dels segles XVI i XVII, que encara conserven els seu antic esplendor, l'església del Salvador, la Torre del Rellotge, el Jardí dels anglesos, la vista panoràmica sobre el Rance, riu navegable... Torna a plovisquejar! Enyorem, de nou, el sol. Encara ens queden llocs on anar: Paimpont, el castell de Comper , els boscos de Brocéliande, paratges mítics de l'època artúrica, on es recrea la tomba de Merlín, de la font de l'Eterna Joventut, la Dama del Llac, la fada Viviana... Plou lleugerament i no es pot gaudir de la natura, ens falta temps per recórrer a peu itineraris d'aquests indrets. Quedem força decebuts.

Encara hi ha claror, són quarts de vuit de la tarda, ens aventurem a seguir fins a Josselin, població que té un castell admirable, però que no poden visitar, perquè hem fet tard. La nostra recent afició al Geocaching ens fa buscar un tresor amagat prop del castell i de l'Església, les coordenades ens indiquen que som molt a tocar del caché, però no el sabem trobar.

Amb fred i amb una certa tristor de fracàs per no haver-lo aconseguit, retornem a Rennes, disposats a regalar-nos un bon sopar a La Marine, cèntric restaurant que ofereix uns menús de peix i marisc que reguem amb un Bourgogne. Sopar de 35 € per cap. Acabem el dia bé, superats tots els petits inconvenients del dia.

BRETANYA 3: EL NORD DE LA BRETANYA: PAIMPOL, PERROS GUIREC I ROSCOFF

TERCER DIA: 17/03/2008 Ens acomiadem de Rennes i ens dirigim cap a Saint-Brieuc, població portal de la costa nord que anirem resseguint fins a arribar a la nostra destinació, l'hotel Ibis de Roscoff. Trobem un primer contratemps a l'autovia, a l'alçada de Saint-Brieuc, hi ha una manifestació de pescadors que han tallat la carretera i han cremat neumàtics. El fum i el foc impedeixen el pas dels vehicles, la qual cosa ens obliga a desviar-nos per una carretera més secundària, però molt agradable. Hem sortit guanyant! Visitem les poblacions marineres de Binic, Treveneuc, Plouha, Plouezec abans d'arribar a Paimpol. A Binic, parem a prendre un cafè. És un poblet de pescadors que a l'estiu ha de ser molt animat, ja que el port de vaixells d'oci és força gran i hi ha un bon nombre de cafeteries i restaurants. Fa un temps rúfol, però no plou. Continuem la marxa per les Côtes d'Armour - "Costes vora el mar" - fins a Plouha. Hi ha un sender que recorre la costa, anomenat camí dels duaners, que porta fins els penya-segats més alts de la Bretanya, amb més de 100 metres d'altura, que ens ofereixen una bona panoràmica de la Punta de Plouha. Pel camí ens trobem una persona molt amable que ens adreça a la platja de Bonaparte, un paratge excepcional de visitar, amb una cala que guarda records importants de la 2a Guerra Mundial, ja que des d'aquestes platges van fugir un nombre important de paracaigudistes que havien estat abatuts pels alemanys. Es dibuixa a la llunyania l'illa de Bréhat, al nord- oest de Paimpol, a uns 8 kms de la costa, que fou un refugi de pirates.

Finalment arribem a Paimpol, destacat port esportiu i de pesca, tant de la sardina com de la tonyina, on antigament fondejaren nombroses naus corsàries. A l'entrada de la població trobem el que resta de la imponent abadia de Beauport, del segle XIII, estratègicament situada davant el mar per poder vigilar les incursions de vaixells enemics. Optem per dinar al "Restaurant du Port", on la mestressa ens ofereix un menú de 13 € molt digne i variat. Cada cop fa més fred i vent. Després de dinar continuem cap a Perros Guirec - això de Perros no té res a veure amb "gossos"; en bretó, "Pen ros"significa "punta del turó" i Guirec deu el seu nom a un abat del segle VII que va evangelitzar aquestes terres. Es troba en el cor de les Costes de Granit Rosa, el mar i el litoral són plens d'enormes roques de formes estranyes esculpides pel mar i el vent, que ofereixen un espectacle insòlit. Llàstima que el fred extrem, el vent i l'absència del sol, no ens permeten gaudir amb la vista el que, en canvi, intuïm amb la nostra imaginació.

Les Landes de Ploumanac'h és un paratge amb roques de color rosa de més de 20 metres d'altura, amb formes fantasmagòriques i molt suggestives. Es pot fer un passeig pel camí dels Duaners. El Far de Ploumanac'h ofereix una imatge altiva i imponent, resisitint les envestides de les aigües embravides quan la marea és alta. Gaudim una bona estona d'aquest meravellós panorama, abans de reemprendre la ruta.
Deixem enrera Lannion i ens dirigim cap a l'oest fins a Saint Pol de Leon on podem admirar la catedral d'estil gòtic, encara amb llum de dia. Ja som a prop del nostre destí del dia: Roscoff, en bretó: Rosko, poble que es va fer famosa en el segle XVII per les cebes vermelles que conreaven els camperols i que comerciaven els "Johnnies" a Anglaterra, Gal·les i Escòcia. Avui en dia és un conreu tradicional que dóna orgull a una població ara viu, especialment, del turisme.
Ja és capvespre, l´hotel també és Ibis i es troba a la punta de l'antic port d'aquesta població, davant del mar, per una banda, i d'una església que té esculpides caravel·les a la seva façana, per l'altra. Busquem un lloc per a sopar; els carrers estan deserts, el vent és gèlid i tot està molt fosc. Entrem a la "Creperie de la Poste" - 12 Rue Gambetta -, hi ha molta gent i el que mengen fa molt bona pinta. Dona la impressió d'una vella taverna de port, però amb les comoditats d'avui en dia. Per un 56 € sopem tots quatre: sopa de peix, crepes, raclette, un bon postre i per beure: sidra. Quedem bé, però hem de tornar a l'hotel, que encara que és a prop, ens sembla molt lluny, per culpa d'aquest mal temps que fa.

BRETANYA 4: LA COSTA DE FINISTERRE FINS A QUIMPER

QUART DIA. 18/03/2008. El matí es presenta boirós, però sembla com si els raigs del sol vulguessin travessar els núvols i fer una escletxa de lluminositat. El vent del nord seguiex bufant amb força, gairebé no pots aturar-te del fred que fa. Valents, ens aventurem a la recerca d'un tresor de geocaching. Avancem al llarg de l'embarcador de Roscoff que s'endinsa força metres en el mar, ja que si no fos així, els vaixells no podrien aturar-se quan la marea és baixa. El paisatge que podem contemplar de la població de Roscoff i la panoràmica del mar obert, l'illa Batz, les barquetes ancorades a la sorra, els bancs de muscles a la vista, els vaixells turístics que porten gent a l'illa ens fan oblidar per un moment el fred que estem passant. A més hem aconseguit localitzar el "caché", un pot amagat amb un paper i un llapis per a registrar-se. És el nostre primer tresor i, després del fracàs de Josselin, estem contents. Li marquem a la Montse el nostre proper destí: Le Conquet, important port de pesca de la costa més occidental de Finisterre.

Té un far de l'època de Lluís XIV, el far de St-Mathieu. És un port petit i acollidor que denota que durant els segles XVI i XVII va tenir molt moviment. Ens hi entretenim fent fotos amb la marea baixa i gaudim de la mica de sol que llueix. Passat Brest, ciutat que va se molt castigada pels bombardeigs aliats durant la II Guerra Mundial, ja que els alemanys hi tenien una important base de submarins, ciutat gran i industrial, seguim camí de Crozon. Un avís ens fa saber que el pont de Terenez, sobre el riu Aulne, està tallat, la qual cosa ens obliga a deixar la D791 i començar un periple, ja que les indicacions són deplorables, per altres carreteres de la regió, tot buscant la D887 que ens ha de travessar el riu per Chateaulin. Perdem força temps, però ara ja novament situats, decidim dinar en un restaurant que anuncien àpats ràpids. El rètol devia ser broma! Ens hi estem una bona estona per menjar un bistec amb patates i amanida. Hem decidit no tornar-hi! Arribats a Crozon, ens adrecem a la Pointe de la Chèvre -Cap de la Cabra - des d'on es poden observar els penya-segats, una costa salvatge i les onades que envesteixen els esculls i les roques del litoral. De tornada veiem el port de Morgat que té hotels i cases molt boniques. Vorejant el litoral arribem a la badia de Douarnenez, un paratge aqüàtic que quan fa bon temps ha de ser molt espectacular. Avui en dia viu del turisme i de les conserves.

Comença a fer-se tard i volem arribar amb llum de dia a la Pointe de Raz, indret de gran bellesa que ens mostra un far solitari i una estàtua de la Mare de Déu dels Nàufrags. El sol ja es pon i el cels i

els núvols conformen fantasioses imatges de color. Hem acabat les

excursions del dia amb un molt bon regust de boca. Indiquem a la Montse, el GPS, l'adreça de l'Hotel Ibis Nord de Quimper i fem els darrers quilòmetres del dia.

Quimper té la fama de ciutat que conserva un casc antic, amb cases de fusta i pintades de color, on tots els negocis, diuen, es tanquen en un cafè. Arriben de nit i sopem al mateix hotel un menú d'un plat i postre, amb cervesa, aigua i cafè. Una passejada per la ciutat i a dormir.

BRETANYA 5: DE QUIMPER A CONCARNEAU, PORT-AVEN, CARNAC, QUIBERON I ARRIBADA A VANNES

CINQUÈ DIA. 19/03/2008. Després d'esmorzar visitem el barri antic de Quimper, les cases semblen tretes d'un conte de fades: són de fusta, algunes restaurades, però n'hi ha moltes que es veuen molt atrotinades. El conjunt és molt bonic.

La catedral gòtica de Saint-Corentin va començar a construir-se el segle XIII però no va acabar-se fins al XVI. Aprofitem per comprar ceràmica del país, mentre esperem que obrin el museu de les "Beaux Arts" amb pintures d'artistes bretons i d'alguns impressionistes notables, especialment de l'escola de Pont Aven - Gauguin, Moret, Bernard... També hi ha pintures holandeses, flamenques i italianes molt destacables (el preu de l'entrada és de 4€. Val la pena visitar l'exposició). El riu Odet travessa la ciutat i, a banda i banda, hi havia molls on s'embarcaven i desembarcaven els productes, activitat que donava molta vida a la ciutat.

Abandonem Quimper i anem cap a Concarneau, situada en un ampli estuari que acull un port pesquer i un altre esportiu. Entre l'un i l'altre hi ha la ciutat enmurallada, comunicada al litoral per un pont, una autèntica fortificació dins el mar i exposada a les pujades i baixades de la marea i als forts temporals de finisterre. Ës un passeig molt agradable que ens transporta a èpoques pretèrites i porta a la memòria personatges i accions d'un passat més èpic. És un bon lloc per fer algunes compres: sidra Kerné (Konk-Kerné, nom bretó de la ciutat, que significa "abric de Cornualles"), i cervesa bretona. D'aquí sortim cap a Pont-Aven, població de molins d'aigua que a banda i banda del riu movien les rodes de fusta dels més de 10 molins que trituraven el gra. La farina de Pont-Aven ha fet famosa les seves gal·letes de mantega. A més va acollir a Gauguin i els seus amics pintors, creant-se així la cèlebre escola que du el nom de la població. Ha sortit el sol, el poble sembla tret d'un quadre: aigua, color, flors. Diuen que Gouguin es va inspirar en les dones que rentaven la roba al riu per crear el famós quadre de "Les bugaderes d'Arles".

És hora de dinar, cal celebrar Sant Josep com cal. Ho fem a "Les ajoncs d'or": marisc a dojo: ostres, cloïsses, musclos, almejas ... i un bon "chardonnay". Després de dinar, cal pair bé: passeig per les ribes del riu Aven que baixa amb força; fotos dels molins, compra de gal·letes per a la famíla i per als amics, visitar alguna botiga de làmines de quadres famosos i altres, de pintors novells. Ara ens toca prehistòria. Arribem a Carnac en una tarda de sol ponent que amb els seus raigs il·lumina els milers de menhirs aliniats en fileres, roques enormes d'un passat desconegut i fins i tot inexplicable.










Que eren? Per què servien? Respondrem amb les paraules que va dir l'escriptor Flaubert, quan, després de citar nombroses teories d'estudiosos anteriors a ell, li van preguntar quina era la seva opinió, va respondre: "són unes pedres molt grans i n'hi ha moltes". I així va acabar amb el debat. El que si és cert és que tants menhirs fan patxoca, és com si aquells camps fossin en realitat inmensos "gardens" prehistòrics amb tot tipus de model de pedres. Vam fer les fotos pertinents i amb cotxe vam seguir carretera amunt contemplant camps i més camps de menhirs. Ara, ens encaminem cap a la llarga península de Quiberon que acaba amb un istme que nombroses ocasions invaeix la marea alta. Ja queda poca llum i novament fa fred i vent, tot i que la punta és molt inhòspita, les platges tenen una bellesa salvatge que, quan fa bon temps ha d'atrauré molta gent. El cel també és espectacular.



Finalment, posem rumb a Vannes i li donem a la Montse l'adreça de l'hotel Best Western Vannes Centre, on deixem l'equipatge a l'habitació. Tot seguit, anem cap al centre, que està relativament pròxim del allotjament , i cerquem una creperie per fer el nostre comiat de la Bretanya. Trobem un lloc econòmic, molt bretó "Le Clos Madeuc" (13, Rue Thomas de Closmadeuc), amb música celta de fons, on mengem unes crepes molt fines (una de salada i una de dolça), acompanyades de sidra "Kerné". És un bon comiat abans de retornar a l'hotel.

BRETANYA 6: EL RETORN: VANNES - POITIERS - L'ESTARTIT

SISÈ DIA: 20/03/2008. Vannes, en bretó "la blanca". A primera hora del matí completem la visita que vam iniciar la nit anterior pel casc antic de la ciutat: la catedral de Saint-Pierre, les cases de fusta de diferents colors, les muralles que protegiren la ciutat i els seus bonics jardins d'estil francès. Sant Vicenç Ferrer fou convidat a platicar als bretons i va viure-hi dos anys fins a trobar la mort el 1419. La visita a la ciutat és ràpida, ens queden molts quilòmetres per endavant - aproximadament 1.000 - i volem desviar-nos cap a Poitiers per a visitar el parc temàtic de Futuroscope.

Hi arribem a les 12 i ens hi quedem unes 3 hores, amb el dinar inclòs. Gaudim d'una visita panoràmica de les instal·lacions i assistim a la projecció en pantalla IMAX de gran format del documental: "El misteri del Nil" que curiosament és d'en Jordi Llompart. Dinar fluixet - tipus "parc temàtic". De Poitiers a Tolosa de Llenguadoc, el viatge es fa molt llarg, ja que agafem una carretera hipertransitada de camions i durant més de 100 Kms només fem que avançar un camió rere l'altre. De Tolosa de Llenguadoc a Figueres ja és una altra cosa: salvats per l'autopista! Arribem a l'Estartit a quarts de déu del vespre.

Ens queden uns dies per descansar. Fa fred i bufa la tramuntana. Haurem portat el mal temps? Deu ser la globalització. Llàstima que no haguem pogut transportar l'aigua que a la Bretanya tenen en excés i que tanta falta ens fa a Catalunya.