CINQUÈ DIA. 19/03/2008. Després d'esmorzar visitem el barri antic de Quimper, les cases semblen tretes d'un conte de fades: són de fusta, algunes restaurades, però n'hi ha moltes que es veuen molt atrotinades. El conjunt és molt bonic. 
La catedral gòtica de Saint-Corentin va començar a construir-se el segle XIII però no va acabar-se fins al XVI. Aprofitem per comprar ceràmica del país, mentre esperem que obrin el museu de les "Beaux Arts" amb pintures d'artistes bretons i d'alguns impressionistes notables, especialment de l'escola de Pont Aven - Gauguin, Moret, Bernard... També hi ha pintures holandeses, flamenques i italianes molt destacables (el preu de l'entrada és de 4€. Val la pena visitar l'exposició). El riu Odet travessa la ciutat i, a banda i banda, hi havia molls on s'embarcaven i desembarcaven els productes, activitat que donava molta vida a la ciutat.
Abandonem Quimper i anem cap a Concarneau, situada en un ampli estuari que acull un port pesquer i un altre esportiu. Entre l'un i l'altre hi ha la ciutat enmurallada, comunicada al litoral per un pont, una autèntica fortificació dins el mar i exposada a les pujades i baixades de la marea i als forts temporals de finisterre. Ës un passeig molt agradable que ens transporta a èpoques pretèrites i porta a la memòria personatges i accions d'un passat més èpic. És un bon lloc per fer algunes compres: sidra Kerné (Konk-Kerné, nom bretó de la ciutat, que significa "abric de Cornualles"), i cervesa bretona. D'aquí sortim cap a Pont-Aven, població de molins d'aigua que a banda i banda del riu movien les rodes de fusta dels més de 10 molins que trituraven el gra. La farina de Pont-Aven ha fet famosa les seves gal·letes de mantega. A més va acollir a Gauguin i els seus amics pintors, creant-se així la cèlebre escola que du el nom de la població. Ha sortit el sol, el poble sembla tret d'un quadre: aigua, color, flors. Diuen que Gouguin es va inspirar en les dones que rentaven la roba al riu per crear el famós quadre de "Les bugaderes d'Arles".
És hora de dinar, cal celebrar Sant Josep com cal. Ho fem a "Les ajoncs d'or": marisc a dojo: ostres, cloïsses, musclos, almejas ... i un bon "chardonnay". Després de dinar, cal pair bé: passeig per les ribes del riu Aven que baixa amb força; fotos dels molins, compra de gal·letes per a la famíla i per als amics, visitar alguna botiga de làmines de quadres famosos i altres, de pintors novells. Ara ens toca prehistòria. Arribem a Carnac en una tarda de sol ponent que amb els 
seus raigs il·lumina els milers de menhirs aliniats en fileres, roques enormes d'un passat desconegut i fins i tot inexplicable. 
Que eren? Per què servien? Respondrem amb les paraules que va dir l'escriptor Flaubert, quan, després de citar nombroses teories d'estudiosos anteriors a ell, li van preguntar quina era la seva opinió, va respondre: "són unes pedres molt grans i n'hi ha moltes". I així va acabar amb el debat. El que si és cert és que tants menhirs fan patxoca, és com si aquells camps fossin en realitat inmensos "gardens" prehistòrics amb tot tipus de model de pedres. Vam fer les fotos pertinents i amb cotxe vam seguir carretera amunt contemplant camps i més camps de menhirs. Ara, ens encaminem cap a la llarga península de Quiberon que acaba amb un istme que nombroses ocasions invaeix la marea alta. Ja queda poca llum i novament fa fred i vent, tot i que la punta és molt inhòspita, les platges tenen una bellesa salvatge que, quan fa bon temps ha d'atrauré molta gent. El cel també és espectacular.
Finalment, posem rumb a Vannes i li donem a la Montse l'adreça de l'hotel Best Western Vannes Centre, on deixem l'equipatge a l'habitació. Tot seguit, anem cap al centre, que està relativament pròxim del allotjament , i cerquem una creperie per fer el nostre comiat de la Bretanya. Trobem un lloc econòmic, molt bretó "Le Clos Madeuc" (13, Rue Thomas de Closmadeuc), amb música celta de fons, on mengem unes crepes molt fines (una de salada i una de dolça), acompanyades de sidra "Kerné". És un bon comiat abans de retornar a l'hotel.
Abandonem Quimper i anem cap a Concarneau, situada en un ampli estuari que acull un port pesquer i un altre esportiu. Entre l'un i l'altre hi ha la ciutat enmurallada, comunicada al litoral per un pont, una autèntica fortificació dins el mar i exposada a les pujades i baixades de la marea i als forts temporals de finisterre. Ës un passeig molt agradable que ens transporta a èpoques pretèrites i porta a la memòria personatges i accions d'un passat més èpic. És un bon lloc per fer algunes compres: sidra Kerné (Konk-Kerné, nom bretó de la ciutat, que significa "abric de Cornualles"), i cervesa bretona. D'aquí sortim cap a Pont-Aven, població de molins d'aigua que a banda i banda del riu movien les rodes de fusta dels més de 10 molins que trituraven el gra. La farina de Pont-Aven ha fet famosa les seves gal·letes de mantega. A més va acollir a Gauguin i els seus amics pintors, creant-se així la cèlebre escola que du el nom de la població. Ha sortit el sol, el poble sembla tret d'un quadre: aigua, color, flors. Diuen que Gouguin es va inspirar en les dones que rentaven la roba al riu per crear el famós quadre de "Les bugaderes d'Arles".
És hora de dinar, cal celebrar Sant Josep com cal. Ho fem a "Les ajoncs d'or": marisc a dojo: ostres, cloïsses, musclos, almejas ... i un bon "chardonnay". Després de dinar, cal pair bé: passeig per les ribes del riu Aven que baixa amb força; fotos dels molins, compra de gal·letes per a la famíla i per als amics, visitar alguna botiga de làmines de quadres famosos i altres, de pintors novells. Ara ens toca prehistòria. Arribem a Carnac en una tarda de sol ponent que amb els 
seus raigs il·lumina els milers de menhirs aliniats en fileres, roques enormes d'un passat desconegut i fins i tot inexplicable. 
Que eren? Per què servien? Respondrem amb les paraules que va dir l'escriptor Flaubert, quan, després de citar nombroses teories d'estudiosos anteriors a ell, li van preguntar quina era la seva opinió, va respondre: "són unes pedres molt grans i n'hi ha moltes". I així va acabar amb el debat. El que si és cert és que tants menhirs fan patxoca, és com si aquells camps fossin en realitat inmensos "gardens" prehistòrics amb tot tipus de model de pedres. Vam fer les fotos pertinents i amb cotxe vam seguir carretera amunt contemplant camps i més camps de menhirs. Ara, ens encaminem cap a la llarga península de Quiberon que acaba amb un istme que nombroses ocasions invaeix la marea alta. Ja queda poca llum i novament fa fred i vent, tot i que la punta és molt inhòspita, les platges tenen una bellesa salvatge que, quan fa bon temps ha d'atrauré molta gent. El cel també és espectacular.
Finalment, posem rumb a Vannes i li donem a la Montse l'adreça de l'hotel Best Western Vannes Centre, on deixem l'equipatge a l'habitació. Tot seguit, anem cap al centre, que està relativament pròxim del allotjament , i cerquem una creperie per fer el nostre comiat de la Bretanya. Trobem un lloc econòmic, molt bretó "Le Clos Madeuc" (13, Rue Thomas de Closmadeuc), amb música celta de fons, on mengem unes crepes molt fines (una de salada i una de dolça), acompanyades de sidra "Kerné". És un bon comiat abans de retornar a l'hotel.
